Si bé destaca sobretot per la seva activitat com a metge, també mostrà, a partir de 1288, inquietuds religioses i entrà en discussió amb personalitats diverses de l’època. A París, fou empresonat i jutjat per divulgar les seves idees reformadores, i va haver de retractar-se’n (DE MONTOLIU, 1958, 131). Tot i això, no fou fins després de la seva mort quan les seves obres foren plenament reconegudes com a heterodoxes per part de l’Església, i les seves doctrines se sotmeteren a un estricte control, del qual n’és una mostra el llibre que presentam en aquesta entrada. És interessant notar que Arnau de Vilanova és coetani a Ramon Llull, i alguns autors assenyalen similituds entre els dos, per exemple, l’interès per l’espiritualitat o l’ús del català i del llatí en els seus escrits (DE MONTOLIU, 1958, 133).
Pel que fa als aspectes formals de l’obra, presenta enquadernació en pergamí amb tapa dura, la portada és a doble tinta amb colors vermell i negre, amb ornamentacions de reminiscència renaixentista. El text, en llatí, es troba disposat en dues caixes, amb destacades lletres capitals decoratives, i manté la tipografia gòtica. L’estat de conservació general és regular, a causa tant d’atacs xilòfags com d’intervencions humanes, amb restauracions puntuals al principi i al final (on hauria estat més degradat). Entre les seves particularitats, cal destacar la presència de quatre exlibris o marques de propietaris a la portada, així com diverses anotacions a mà al llarg de les pàgines.
El tractat d’Arnau de Vilanova constitueix una mostra de la censura del tribunal de la Inquisició, puix que part de les pàgines foren arrencades i, d’entre les que quedaren, alguns fragments varen ser ratllats amb la voluntat d’impedir-ne la lectura. A la darrera pàgina de l’obra hi trobam la identificació del censor que s’encarregà de la seva revisió i la data en què això es produí, el 18 de febrer de 1603. En aquesta mateixa plana també se’ns informa que el llibre fou imprès el 1532. Finalment, és interessant afegir que a la biblioteca de la Real es conserva el Canon medicinae (1483), una traducció de Gerard de Cremona, que recull les aportacions del metge i filòsof Avicena; el darrer apartat d’aquest llibre, titulat De viribus cordis, és una traducció d’Arnau de Vilanova de l’obra original de l’erudit musulmà. Totes les obres esmentades en aquesta publicació es troben digitalitzades a la Biblioteca Digital de les Illes Balears.
_____________________________________________________________________
BATLLORI, Miquel, Arnau de Vilanova i l’arnaldisme, Obra completa, vol. III, Biblioteca d’Estudis i Investigacions, 1994.
DE MONTOLIU, Manuel, Ramon Llull i Arnau de Vilanova, Editorial Alpha, 1958.
PARELLADA I FELIU, Joan, “El mestre Arnau de Vilanova”, Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut nº 4, 1985.
