El terme ex libri s’empra per denominar aquelles marques inscrites sobre les pàgines d’un llibre per indicar, bé la possessió per part d’algú, o bé la identitat de l’impressor. Actualment, es constata certa manca d’interès en la matèria, fet que sobta en comparar-ho amb el gruix bibliogràfic que es generà cap a la primera meitat del segle XX, quan, coincidint amb les acaballes del modernisme, la investigació sobre els ex libris visqué el que podríem anomenar un moment d’esplendor. Fins i tot hi ha autors que parlen d’un abans i un després en el món dels ex libris, que es fixaria a les darreries del segle XIX, quan esclata com a gènere artístic autònom (ILLA I MUNNÉ, 2007, 12). 

Pel que fa als seus orígens, és possible trobar-ne antecedents ja al voltant del segle XV aC, puix que al Museu Britànic es conserva una tauleta egípcia de fang amb una inscripció jeroglífica que informa de la seva pertinència a la biblioteca del faraó Amenofis III (SANTA, 1983, 140). Sembla que, progressivament, el seu ús s’hauria estès arreu d’Europa i Àsia. A la península Ibèrica, el primer exlibris no manuscrit conegut és un gravat xilogràfic de caràcter heràldic del canonge i arxiver de Barcelona Francesc Tarafa (ILLA I MUNNÉ, 2007, 11). 

A la biblioteca-arxiu del monestir de la Real hi trobam diferents exemples d’exlibris, tant d’impressió com de propietat. Un dels més antics és el que s’estampa a una de les primeres pàgines de l’incunable de Ramon Llull Liber de laudibus beatissime virginis Marie; Libellus de natali pueri parvuli; Clericus Remundi; Phantasticus Remundi, datat el 1499; una marca de reminiscència renaixentista que identifica l’editor i impressor parisenc Jean Petit, qui fou un dels quatre llibreters més destacats de la Universitat de París, així com un dels promotors de la difusió del Renaixement primerenc a la capital francesa. 

Del nostre àmbit geogràfic, és interessant l’exlibris del polifacètic Pere d’Alcàntara Penya, un simple segell de propietat dissenyat a partir de les inicials (A.P.) de l’erudit. D’una cronologia similar, cal ressaltar la marca de possessió de Pere Felip Monlau i Roca, metge i higienista que donà bona part de la seva col·lecció bibliogràfica al monestir de la Real. En aquest cas, l’exlibris consisteix en una signatura del propietari sobre la primera pàgina del llibre. Finalment, destaca el segell identificatiu del bisbe Pere Joan Campins sobre algunes de les obres conservades a l’arxiu.  

Aquesta és només una mostra d’alguns dels exlibris que té en propietat la biblioteca-arxiu del monestir de la Real, els quals es conserven, en major part, a l’arxiu de fons antic. Si hi estau interessats, podeu consultar aquests i altres exlibris a la biblioteca en el seu horari d’obertura.  

_____________________________________________________________________ 

ILLA I MUNNÉ, M. Carme, Catàleg raonat dels ex-libris catalans de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vol. 1. Reial Acadèmia de Bones Lletres, Barcelona, 2007. 

SANTA, Eduardo, “La curiosa historia de los ex libris”, Boletín Cultural y Bibliográfico vol. 20, nº 2, 1983.